La Fotografia documental: Entre la definició, la supervivència i el complex

25 oct.

De Núria Gras Ferré i Manel Úbeda i Gallart de La Magistral.

Des de fa relativament poc temps que el terme “Documental” o “Documentalisme”, ha agafat força i s’ha imposat, no sempre de manera encertada, per damunt del que sempre hem anomenat fotoperiodisme, que és del que sovint acabem parlant quan parlem de “fotografia documental”.

La paraula “Documentalista”, sembla voler definir un perfil de fotògraf, a mig camí de la professió fotoperiodística i un tipus de fotografia amb una empremta molt més personal. El fotògraf ja no és (ni pretent ser) un cronista, i es redefineix com autor, una figura amb entitat creativa (m’estalvio expresament utilitzar la paraula artista), el treball del qual s’allunya, de forma voluntaria, del rigor fotoperiodístic, que la majoria dels profesionals defensen, per apropar-se a aquestes fronteres desdibuixades entre el treball personal i la fotografia de compromís social i de denúncia.

El fotoperiodisme ha entrat en circuits minoritaris i de “culte”: sales d’exposicions, galeries i museus. Aquests són uns excel.lents canals de reconeixement per als seus autors, però que en cap cas aconsegueixen assolir l’objectiu d’arribar de forma massiva a la societat amb la finalitat de denunciar, informar i educar.

Donant-l´hi la volta a una afirmació d’una amiga, i prestigiosa gestoral cultural, que deia que “quan les avanguardes arriben al poble deixen de ser avanguardes”. En aquest cas, podriem dir que “quan la vía de difusió del fotoperiodisme són les galeries i museus, el fotoperiodisme deixa de cumplir amb la seva funció?”.

Dimarts, 25 d’octubre de 2011 a les 19 h

Anuncis
%d bloggers like this: