Diàlegs i docència en la fotografia contemporània

25 oct.

De Manolo Laguillo

Al llarg de vuit cursos (2003 – 2011) Manolo Laguillo i Mariano Zuzunaga van compartir docència en Llenguatges de l’Art, una assignatura troncal de segon cicle de l’itinerari d’imatge dela Facultat de Belles Arts (UB). En aquests anys van tenir aproximadament un total de cinc-cents estudiants. L’assignatura era anual i presencial, i s’impartia els dijous de10 a 15 hores. L’assignatura es dividia teòricament en dos quadrimestres, que s’assignaven de forma independent a cada professor, de manera que cadascun havia de dictar cinc hores de classe els dijous del quadrimestre que li corresponia. Però des del primer moment van decidir compartir al llarg de tot l’any tres de les cinc hores setmanals. Zuzunaga obria la sessió a les 10 hores i es marxava a les 14 hores i Laguillo, que s’havia incorporat a les 11 hores, tancava la sessió a la 15 hores, de manera que, d’11 a 14 hores, durant tres hores, els estudiants comptaven amb dos professors cada setmana durant tot l’any “pel preu d’un”. Sobre el que aquesta experiència va poder aportar-los i el valor afegit de compartir en temps real a estudiants d’una assignatura el fons de la qual i temari s’estructurava, fins a cert punt, sobre la marxa, neixen ara aquests diàlegs que amb nosaltres i amb els seus ex-alumnes comparteixen.

(text d’introducció al llibre Docència en la fotografia contemporània. Diàlegs entre Manolo Laguillo i Mariano Zuzunaga, de propera aparició)

 TESTIMONI D’OÏDES, DE VISTA, DE CÀRREC

I.
Què ens mostren les fotografies? Tant llocs als quals voldríem anar, coses que desitjaríem tenir, situacions a les quals ens agradaria arribar, com el contrari, llocs que no voldríem haver de visitar, coses que no ens agradaria que ens regalessin, situacions que procurem evitar.

Als fotògrafs, no obstant això, ens ocorre molt sovint que preferim fotografiar els elements del segon llistat en detriment dels del primer, i això és així des de les albors de l’invent. És sorprenent que en moltes d’aquestes ocasions no ens mou únicament un afany de denúncia, que també, sinó que, sense més, ens agrada el que veiem. Però “el que veiem” és, literalment, la particular presentació del que és, sense discussió, horrorós -no repetiré el llistat del paràgraf anterior- en unes condicions especials de llum que són, precisament, les que ho salven, ho rescaten, ho redimeixen.

II.
Aprendre a fotografiar és arribar a entendre que la potència de la fotografia té a veure amb el fet que construeix i erigeix una realitat que en realitat no és.

Per a això representa la realitat transformant-la en la vessant espacial i en la temporal.

En l’espacial canvia la grandària de les coses. Fa gran el petit, i petit el gran. I d’aquesta manera veiem, en la fotografia del que sigui, alguna cosa que no vèiem estant davant allò. Dit d’una altra manera: la fotografia o bé ens presenta les coses fragmentadament, estant acostumats a veure-les ‘in toto’, o bé ens les presenta senceres, quan de només les veiem parcialment.

En el temporal la fotografia suprimeix el moviment, el canvi, que és el que pròpiament caracteritza a la realitat, que no para quieta. Però aquesta congelació és positiva, perquè aquest món detingut es deixa apreciar amb calma, deteniment i fruïció.

En la fotografia només es pot conjugar el present d’indicatiu.

 III.

Aprendre a fotografiar és aprendre a resignar-se amb el que la càmera fa. El que un vol no és, en moltes ocasions, la qual cosa fotogràficament es pot fer. Tornar-se acomodatici, transigir amb el que elles, la càmera en connivència amb l’escena, volen, és l’estratègia per enganyar-les i acabar fent el que un desitja.

Dimarts 25 d’octubre a les 20 h

Advertisements
%d bloggers like this: